CNT 66

Antonio Martín Bellido (1938-2014)

mercredi 20 août 2014

C’est avec une profonde tristesse que nous apprenons le décès de notre camarade Antonio Martin Bellido, ce dimanche 17 août.

Décès d’Antonio Martin Bellido (CNT RP)

Camarades,

C’est avec une profonde tristesse que nous apprenons le décès de notre camarade Antonio Martin Bellido, ce dimanche 17 août.

Antonio militait à la CNT-F région parisienne depuis les années 1970.

Militant antifranquiste, il a lutté jusqu’à son dernier souffle pour la réhabilitation des victimes du régime franquiste, notamment dans l’affaire Delgado y Granados (dont il a été l’un des protagonistes) : il a été à l’origine en 1997 de la constitution d’un groupe pour la révision du procès de 1963.

« On peut commettre des erreurs, par incompétence, par des moyens de communication déficients ou par légèreté mais, devant deux compagnons assassinés par le franquisme et de dizaines d’emprisonnés, ne pas assumer ses responsabilités, faire preuve de lâcheté intellectuelle et se défiler en douce, c’est piétiner les cadavres de nos compagnons morts », disait-il.

La crémation aura lieu le vendredi 22 août à 9 h 30 au cimetière du Père-Lachaise (salle Dernier Hommage), puis l’inhumation à 15 heures au columbarium.

°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°

Manifestation de commémoration du 70e anniversaire de l’entrée de la Nueve dans Paris

Bonjour,

Comme déjà annoncé, l’Union régionale parisienne de la CNT appelle à se joindre à la marche-manifestation organisée par l’Association du 24 août 1944 commémorant le 70e anniversaire de l’entrée de la Nueve le 24 août dans Paris.

La manifestation débutera à 14 heures au square Hélène-Boucher (métro Porte d’Italie, sortie 1).

Elle se terminera aux abords de l’Hôtel de Ville de Paris par une cérémonie d’hommage où la présence de Mme Hidalgo (maire de Paris) et de M. Kader Arif (secrétaire d’État aux Anciens Combattants) est annoncée.

En effet, ce 24 août 2014 commémore un événement militaire particulier, où les républicains espagnols ont joué ce rôle d’avant-garde de la 2e DB. La Ville de Paris a commencé à sortir cette mémoire de l’oubli en 2004 en apposant des médaillons le long du parcours de la Nueve. L’Association du 24 août entend elle aussi apporter à cette journée la mémoire non seulement de l’événement militaire lui-même, mais aussi du parcours antifasciste et pour un autre monde de nombre de ceux qui y ont participé.

Pour la CNT, cette mémoire n’est pas qu’un souvenir, car dans nos murs du 33, rue des Vignoles résonne encore fortement cette histoire. Et pour que les murs résonnent, nous le savons, il faut qu’ils soient debout : à ce propos, il sera utile de lire l’article du Canard Enchaîné d’ août 2014.

Aussi, nous appelons tous les camarades disponibles à se joindre à cette manifestation. Pour que la mémoire ne s’institutionnalise pas, il faut que le peuple s’en empare.

Outre la CNT, les organisations libertaires ont aussi relayé l’information. De nombreuses associations républicaines espagnoles de France ont promis d’être là. Des personnes feront aussi le déplacement d’Espagne.

Et cette imprégnation de l’histoire antifasciste est bien encore présente dans ce 33 avec l’annonce de la disparition d’Antonio Martin Bellido. Il avait participé activement à la lutte contre Franco dans les années 1960, dans des conditions telles qu’il avait engagé une procédure juridique visant à réhabiliter les camarades Delgado et Granado, garrotés par le pouvoir franquiste pour des actes qu’ils n’avaient pas commis.

Antonio s’était aussi engagé dans la CNT de France avec détermination et modestie. Il en est resté adhérent jusqu’à son dernier souffle.

Concernant les événements liés à la commémoration, vous pouvez consulter de site de l’Association 24 août 1944 : http://24-aout-1944.org/

Les Éditions CNT-RP tiendront un stand le vendredi 22 à la bourse du travail de Paris et à la Parole errante le samedi 23.

Voir articles :

http://www.cnt-f.org/cnt66/spip.php?article909

http://www.cnt-f.org/cnt66/spip.php?article918

°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°

Antonio Martín Bellido

Antonio Martín Bellido, né à Madrid en 1938 et mort à Paris, le 17 août 2014, était le fils d’un militant de l’UGT, de Madrid, exilé en France. Celui-ci vivait à Strasbourg avec son fils, alors âgé de deux ans.

Après avoir effectué des études d’ingénieur en électricité, Antonio Martín vient à Paris à l’âge de 19 ans, où il rejoint la FILJ. En 1962, il visite Londres, en compagnie d’autres jeunes anarchistes français et espagnols. Il participe à la marche annuelle antinucléaire contre Aldermaston (l’un des principaux sites de recherche nucléaire militaire britannique, à quelque 100 km de Londres, toujours en activité. NDT). Marche au cours de laquelle des amitiés, étroites et solides, se sont forgées.

La même année, il rejoint le MLE, récemment reconstitué, au cours de laquelle est créée DI (Défense intérieure), qui remet à l’ordre du jour : a) l’organisation et la coordination d’actions pour déstabiliser et dénoncer le régime franquiste au niveau national et international ; b) tuer Franco lui-même.

Parmi les actions antifranquistes auxquelles il participe cette année-là, il y a les explosions ciblées contre le monument de la vallée de Los Caidos (grand mausolée franquiste. NDT), le 12 août 1962, et contre la place Saint-Pierre, au Vatican, le 23 septembre 1962, lors du concile.

Les bombes de DI n’avaient pour but de tuer, seulement d’attirer l’attention internationale sur la répression permanente et même croissante, ainsi que sur la nature violente du régime franquiste. De très petites quantités de plastic furent donc utilisées, toutes étant réglées pour exploser aux premières heures de l’aube. En fait, au cours de cette campagne internationale étalée sur deux ans, en pleine extension, contre les institutions franquiste, il y eut un seul cas - lors de l’attentat contre la direction générale de la sécurité, le siège de la police politique franquiste (BPS), à Madrid, à la Puerta del Sol - où des personnes furent blessées, à cause d’un détonateur mal réglé.

Au cours de cette période, DI organisait deux attentats contre Franco, un à San Sébastian, le 18 juin 1962, et un autre au palais d’Ayete, le 19 août 1962. Pour Antonio, les actions les plus importantes furent peut-être celles qui eurent lieu le 29 juillet 1963 au quartier général de la police politique, à Madrid, et au siège du syndicat phalangiste. Ce fut l’allumage raté de la bombe au quartier général de la police qui eut les plus sérieuses conséquences et le plus grand impact à long terme sur Antonio, en termes de responsabilité.

Sans que ni lui, ni son proche camarade de DI, Sergio Hernández, ne le sache, Octavio Alberola, le coordinateur de DI, avait envoyé un autre camarade, Francisco Granado Gata, à Madrid dans une voiture spécialement modifiée avec des armes, des explosifs et une radio, pour préparer un futur attentat contre Franco, au palais d’Orient, pendant la présentation annuelle des nouveaux ambassadeurs.

Malheureusement, il n’y avait pas de nouveaux ambassadeurs en juillet et l’opération fut décommandée. Francisco Granado devait se retirer et le matériel passer entre les mains d’un autre groupe basé à Madrid, conduit par Jacinto Guerrero Lucas, le protégé du précédent secrétaire de la commission de défense de la CNT, et organisateur des groupes de guérillas en Catalogne de 1949 à 1952, Jose Pascual Palacios.

Un autre activiste de la FIJL/DI, Roberto Ariño, fut envoyé à Madrid le 20 juillet pour contacter Granado, et l’avertir du changement de plan. Mais il manqua son rendez-vous avec lui. Huit jours plus tard, un Alberola anxieux envoya Joaquin Delgado, son camarade et ami fiable, à Madrid pour contacter Ariño et Granado, et leur donner pour instruction de retourner en France, après avoir déposé le matériel sur une maison sûre, afin que le groupe de Guerrero basé à Madrid puisse le récupérer plus tard.

Ariño retourna en France le même jour, le 28 juillet, mais Delgado ne put prendre contact avec Francisco Granado jusqu’au jour suivant, le jour même où les bombes fatales installées par Antonio Martin et Sergio Hernández explosèrent prématurément dans le site de la police et dans celui du syndicat phalangiste.

Sergio retourna immédiatement en France par train après l’explosion, mais Antonio resta à Madrid une semaine, attendant que la tension baisse suffisamment pour qu’il puisse prendre le train à son tour.

Le 31 juillet, alors que Delgado et Granado se préparaient à quitter Madrid, ils furent arrêtés par la Garde civile, sous le prétexte qu’ils « agissaient de façon suspecte », « argument » classique utilisé par la police lorsqu’elle veut cacher le fait qu’elle a été mise en alerte par des informateurs ou des flics.

Les deux hommes furent arrêtés, torturés, accusés de « banditisme et terrorisme », jugés sommairement en cour martiale le 13 août 1963 et garrottés. Les deux innocents furent exécutés à la prison de Carabanchel à l’aube du 17 août 1963.

La BPS était parfaitement consciente qu’ils n’étaient pas impliqués dans les actions du 29 juillet, mais elle affirma que les armes et les explosifs qu’elle découvrit dans la cache devaient être utilisés dans un attentat contre Franco.

La question était de déterminer qui était le ou les traîtres responsables de la mort de Delgado et Granado. C’est la question qui hanta Antonio Martín pour le reste de sa vie, de même que la profonde culpabilité qu’il ressentait concernant le rôle qu’il avait joué dans l’affaire pour laquelle ils avaient été jugés et exécutés.

Lorsqu’il découvrit le sort des deux camarades à son retour à Paris, Antonio voulut faire une déclaration publique sur sa propre responsabilité da ns l’affaire, mais il en fut dissuadé. Cela n’aurait rien changé à la décision d’exécuter Delgado et Granado, spécialement Delgado, un franc-maçon et une figure influente, à la fois de la FIJL et de la DI. Le général Eduardo Blanco, à la tête du service de sécurité, voulait trouver des boucs émissaires et ils correspondaient parfaitement à ce rôle.

Les deux hommes étaient sous surveillance pendant tout leur séjour à Madrid ; leur mission, tuer Franco, avait été dénoncée par le protégé de Pascual, Jacinto Guerrero Lucas, un agent de la sécurité qui resta actif dans les rangs du mouvement libertaire en exil jusqu’à la fin des années 1960.

En 1968 - comme secrétaire de la branche parisienne de la FIJL - Antonio Martín fut arrêté et assigné à résidence à Saint Brieuc comme membre d’une « association de malfaiteurs », en référence au Groupe du premier mai, le groupe d’action successeur de DI.
Tout le reste de sa vie, il resta un infatigable partisan des activités antifranquiste de la FIJL et de la CNT en exil. Parallèlement, il joua un rôle décisif pour que la contribution des républicains et des anarchistes espagnols à la libération de Paris par la 2e DB de Leclerc, la Nueve, reçoive la reconnaissance publique qu’elle méritait.

Finalement, le 17 octobre 2009, après des années d’enquête, Antonio Martin réussit à organiser une vidéo conférence-confrontation à Madrid en présence de Jacinto Guerrero Lucas et de survivants de son propre groupe de Madrid - ses victimes - qui avaient été torturés et emprisonnés en relation avec diverses attaques, en 1962 et 1963, sur des sites ayant une importance symbolique pour le franquisme.

Stuart Christie

https://libcom.org/history/mart%C3%ADn-bellido-antonio-1938-2014

°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°

El 17 d’agost, ha mort el company Antonio Martín Bellido

In memoriam

ANTONIO MARTÍN BELLIDO

El 17 de agosto falleció Antonio Martín Bellido a los 75 años, de un cáncer en el páncreas. Me contó unos meses antes de morir, con un cierto humor, que se dedicaba en la sala de espera del hospital animar a otros que sufrían su misma enfermedad. No me chocó en absoluto conociendo su forma de ser, de querer ayudar a otros enfermos menos animosos, en una situación tan delicada y difícil para él.

Antonio Martín nació en Canilejas (Madrid) el 11 de febrero 1938. Su padre Félix Martín en 1939 después de la batalla del Ebro se refugió en Francia, internado en el campo de concentración de Saint Cyprien, de allí las autoridades francesas lo enviaron al Norte de Francia para fortificar la linea Marginot.

Diez años más tarde Antonio Martín, acompañado de su madre llegó a Estrasburgo en 1949, donde conoció a su padre.

Martín, después de terminar, a los 19 años, sus estudios de perito electricista, fue a trabajar a Paris donde se unió a las Juventudes Libertarias. En 1962 hizo una marcha antinuclear en Londres. Meses después fue nombrado Secretario de la Federación Local de Paris de la JJLL. Partidario de la acción directa contra el franquismo y militante de la organización clandestina “Defensa Interior”, fue autor de una serie de ataques contra los intereses franquistas, tanto en España como en Italia. El más importante, y que tuvo más resonancia por el simbolismo que representaba, fue la bombita de cien gramos que puso en agosto de 1962 en el Valle de los Caídos (conjuntamente con Paul Desnais, compañero también fallecido recientemente) sin la intención de herir ni matar ni destruir nada, era un petardo alegórico de protesta contra aquel monumento franquista que fue construido por prisioneros republicanos.

Como consecuencia del sabotaje fue detenido Francisco Sánchez Ruano, acusado de ser él quien colocó la bomba en el Valle de los caídos, por ello fue condenado a 25 años por un hecho que no había hecho.

Los verdaderos responsables del petardo del Valle de los Caídos pidieron audiencia, en tanto que notario, al cónsul de España en Paris, auto inculpándose de ser los responsables, con el fin de demandar la revisión del proceso.

Para los tribunales franquistas el hecho de ser culpable o inocente no influía nada en su resolución condenatoria, que de antemano estaba decidida mucho antes de empezar el juicio. El régimen por delitos Contra la Seguridad del estado, aplicaba de forma despiadada <>. El terror era la única justicia que concebía Franco para mantenerse en el poder.

Antonio Martín, siempre dio la cara con valentía por los hechos que había realizado, fue su regla de conducta de siempre, y sin tapujos.

Martín siempre fue solidario con los combatientes antifranquistas, y predispuesto a combatir la amnesia de nuestra propia historia a la que España está sometida desde 1977. Ha colaborado en varias demandas con el fin de demostrar, ante las jóvenes generaciones, la criminalidad del franquismo y de sus esbirros y ha escrito un sin fin de artículos sobre temas sociales, científicos y técnicos en múltiples periódicos y revistas de tendencia libertaria.

Deseo resaltar mi respeto al militante libertario, el amigo que estuvo siempre presente en los momentos más difíciles.

Mi más sincera condolencia a su compañera Amelia y su hijo Rolando.

Juan Busquets

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/487649/index.php

°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°

Antonio Martín, artificier de Defensa Interior durant els anys 1960-1963

Hem de recordar als que varen lluitar a l´època més dura del franquisme. Antonio Martín Bellido és dels pocs resistents que va sobreviure en la clandestinitat a l´Espanya franquista.

Encara avui viu consternat pels companys Delgado i Granado, assassinats, i pel sofriment dels empresonats i torturats per accions en les que va participar. Antonio va participar als atemptats a Madrid, durant els anys 1962-1963. Es camuflava amb els turistes que començaven a arribar a l´estiu. Posava bombes i tornava. Eren resistents i activistes de les Joventuts llibertàries. Era l´època de màxima i cruenta repressió. Franco es trobava fort pel recolzament internacional i el turisme en quant a l´economia. Antonio ens explica les seves tàctiques de supervivència. Era astut i pràctic. Sap nadar i guardar la roba.

Per les seves qualitats i per l´atzar no va trepitjar les presons. Mig segle després segueix preocupat pel que va fer malament. Vol discernir els errors que varen provocar la detenció i assassinat de Granados i Delgado. Diu “No assumir responsabilitats és la prova de covardia intel•lectual i defugir responsabilitats és trepitjar els cadàvers dels nostres companys morts”

Aquests darrers anys ha organitzat trobades per a reunir els protagonistes i esbrinar el que va succeir, les incògnites, els errors.

El context era el de “Spanish is diferent”. La repressió sanguinària fou una de les maneres de paralitzar les accions armades. Com els nazis, a cada atemptat, el règim empresonava indiscriminadament a una colla de companys.

Realitzem l´entrevista en un restaurant colombià de Les Lilas, a les afores de París on resideix.

Antonio, Quin és el teu origen ?

Vaig néixer a Canillejas, Madrid, el 1938. Vaig estar a Madrid fins els 12 anys. El meu pare era refugiat. Va fer la guerra. Primer va fer el Riff. Després va anar a la guerra d´Espanya al 1936. Va estar a la primera brigada mixta composta per veterans i per la quinta del biberó i sempre va estar en guerra fins a la batalla de l´Ebre. Va passar la frontera a França i va estar als camps de concentració. Després el van enviar a construir la línia Maginot. Allà fou fet presoner pels alemanys. Més tarda el varen deixar anar i l´enviaren a treballar en les carreteres i altres treballs.

Quan vas conèixer al teu pare ?

Als 12 anys. Quan vaig anar a França amb la meva mare.

Com vas viure l´època de post-guerra a l´Espanya ?

Jo vaig viure a Espanya, vaig ser un privilegiat perquè la meva família, els meus avis, tenien una panaderia industrial. Hi treballaven 20 obrers. Tenien una gran producció. O sigui, en quan al nivell de vida estava bé. No em puc queixar. A la meva família no es parlava de res de la guerra. Fou llavors que em vaig assabentar de tot el que va ocórrer.

Com i quan vas prendre consciència política ?

Jo, tots els diumenges anava a la CNT a Estrasburg. Era el sindicat més important. Es reunien en un cafè que es deia “L’Etoile rouge”. La majoria eren refugiats espanyols fins els anys setanta i escaig. Alguns venien d´Alemanya i es quedaven a Estrasburg. Es parlava de la guerra mundial, de la guerra civil, de la situació a l´Espanya. Jo hi anava a escoltar. També amb el meu pare vaig anar dotzenes de vegades als museus i vaig aprendre-hi molta història. A Alsàcia era l’únic nen espanyol.

No vas sentir racisme, discriminació per ésser espanyol ?

No, no. Els meus amics eren alsacians. Anàvem al teatre, al cinema, als concerts. Vaig descobrir a Joan Sebastian Bach. Allà a les esglésies protestants donaven concerts d’òrgan i vaig poder escoltar el meu artista preferit, a Bach. Em sento cosmopolita. Soc alsacià, madrileny, parisenc. Mai vaig tenir complexes de tipus nacionalista.

Quan comences a militar ?

Als 19 anys, a l’acabar els meus estudis de tècnic electricista vaig venir a treballar a París. I em vaig posar en contacte amb la FIJL, les Joventuts Llibertàries. Treballava i alhora militava i seguia els estudis al Conservatori d’Arts i Oficis, on em vaig diplomar com enginyer electricista.. Això era el 1959.1960. Vaig arribar a secretari de la federació Local de la FIJL de París. O sigui, que estava a l’aguait de tot el que succeïa. Poc a poc vaig entrar a la militància activa contra el franquisme. Va haver-hi una manifestació davant l’ambaixada d’Espanya en solidaritat amb els miners d’Astúries en vaga i em van detenir amb Paul Desnais. Vam estar tancats tota la nit a comissaria. Vaig estar a Tolosa quan es van preparar les accions clandestines de Defensa Interior, DI. Es tractava de fustigar el franquisme. No mitjançant acció directa armada per a matar gent, sinó es posaven petards per fer soroll i per a què el món sabés que a Espanya imperava una dictadura sanguinària.

Estaven separats els anarcosindicalistes en aquest temps ?

No. Estàvem junts. Hi havia la FAI, la CNT i les FIJL. La seu nacional i social de la CNT estava a Tolosa.

Entenies d’artefactes explosius ?

És clar. Era pèrit electricista.

Quins petards vas posar ?

Jo, per exemple, vaig posar un petard a Itàlia, el 1961, al consolat espanyol de Roma, amb un company. Després un altre, de més gran, al Valle de los Caídos amb Paul Desnais el 1962. Paul era metge i estava en una organització anarcosindicalista francesa. D’aquí la seva solidaritat amb Espanya. Encara es viu. Jo vaig agafar el tren a Perpinyà i vaig viatjar a Barcelona. Paul m’esperava amb la seva companya a Barcelona. Ens vam anar en cotxe fins a Calatayud. Allà vaig armar l’artefacte. Vaig comprar un despertador, piles i cables. I el vaig armar sencer. Tan sols faltava activar-lo. El vaig posar a les tres de la tarda per a que explotés a les set. Vam anar a Madrid i llavors al Valle de los Caídos. El company amb el cotxe va tornar sol. I jo vaig marxar de Madrid en tren dos dies després cap a Barcelona. En la motxilla portava per banyar-me i acampar. Era un turista més. Jo dormia en les tendes de campanya o a casa de companys d’Estrasburg. Mai vaig estar en hotels. A mi de jove m’agradava molt llegir les novel•les negres americanes. I sabia que quan s’entra en un país per fer quelcom cal tornar per la mateixa frontera. Uns han caigut en l’errada d’entrar per Barcelona i sortir per Irún. Greu.

Per què ?

La policia sabia que els autors venien de França. Llavors controlaven les fronteres. Amb Delgado i Granado van dir que havien de demanar papers a tots els joves que anaven i venien de França a Espanya. I és difícil d’explicar el fet d´entrar per una frontera i sortir per una altra.

El material explosiu, d´on venia ?

Alberola o algú del DI donava els explosius. Jo vaig armar el detonador del Valle de los Caídos i junt amb Sergio Hernández els detonadors químics de la DGS i dels sindicats verticals al 1963.

Cóm valores l’atemptat del Valle de los Caídos, d´alt risc per vosaltres ?

Havien dit per la premsa que havia posat el petard a l´altar major. Mentida. El vaig posar en un racó prop de la tomba de José Antonio Primo de Ribera amb la fi de fer soroll i denunciar de passada al màxim símbol franquista. Vaig aprendre estant a França que havien detingut a uns 14-15 companys arrel del petard al Valle de los Caídos. En particular a Ruano. Sánchez Ruano era un amic de Jacinto Guerrero Lucas. En principi amics. Després Guerrero ha escrit un llibre on critica a Ruano de mala manera. Mal fet. Ruano va ser condemnat a 30 anys de presó i no se’l pot tractar com si fos un qualsevol.

Concretament, amb quins arguments se l´acusa ?

A veure. Ruano era un jove que portava els estudiants a veure museus de Madrid. I el dia de l´explosió, com tenien molt temps, van anar al Valle de los Caídos. I res més entrar a la basílica, es va escoltar una explosió. Ruano estava dins. Van demanar papers a tothom. El van deixar anar però, 15 dies després la policia va venir a casa seu, i el van tancar 30 anys a la presó. Havien de trobar culpables de seguida. Així funcionava la justícia militar. Era el 1962. I al mateix temps van detenir a uns 14 companys, simpatitzants que també els varen acusar i els varen condemnar a uns 5-6 anys de presó. Particularment hi ha un cas significatiu que no entenc : Van atrapar a 3 ex paracaigudistes, que van fer el servei militar. Els varen acusar de voler segrestar un avió. A Tolosa en Guerrero havia comentat que tenia companys paracaigudistes que volien segrestar un avió. Però els tres paracaigudistes van aclarir fa uns anys : “Nosaltres no coneixíem els avions civils, coneixíem els avions militars, i mai vam pensar en segrestar un avió”. Guerrero per fer-se veure, per figurar, va explicar que tenia amics.

Aquest Guerrero, un liant,

Un mitòman perillós. I ja l´havien avisat a Guerrero : “Tu a França no et fiquis en res que hi ha molts “xivatos” i ens posaràs en perill”. I això és el que va succeir.

Tu sabies que es preparava atemptar a Franco ?

No ho sabia. L´atemptat que jo vaig fer era per a distracció. Fer la cabra. Mentre els altres preparaven l´atemptat d´Ajete al País Basc contra Franco. Es parlava d´eliminar a Franco, però no sabia que estava implicat en l´assumpte. El mateix va succeir quan vam posar el petard a la DGS i als sindicats verticals. Eren també de distracció. I aquí està el problema quan es repeteix la mateixa manera d´actuar. La policia deuria pensar “si han realitzat un atemptat simbòlic, segurament estant tramant assassinar a Franco”. Es el que m´imagino. El que hauria pensat si fos policia. És el problema de repetir les coses.

La policia no pensa, ni és intel•ligent. Són força maldestres. Més que per deducció treuen informació mitjançant la tortura a militants.

Ells tenen la seva manera de treballar. Després de la bomba a la DGS (Direcció General Seguretat) els alts comandaments van donar l´ordre que calia demanar els papers a tots els joves que anaven i venien a Espanya. I a Delgado i Granado a l´anar a demanar a l´estació del nord els horaris de Madrid-París, els van detenir. A Espanya calia anar amb compte amb els taxis, hotels, benzineres i llocs d´informació a viatgers. Eren treballadors addictes al règim, privilegiats. A la sortida de l´estació digueren que un policia els van detenir perquè els va escoltar dir afalacs en francès de forma maldestre a unes noies. No sé. Al documental un policia declara que Inocencio Martínez ja era confident en aquesta època.

Parla’ns de tu. Eres conscient del risc de les accions a Espanya i de la seva dificultat per la repressió ?

Jo vaig baixar per quedar-me a Espanya amb un company asturià. Eren íntims. Vam decidir quedar-nos a Barcelona, per la por d´ensopegar a Madrid amb amics i familiars. Allà vam trobar treball. Jo a Olivetti. I vaig anar a Madrid a fer-me el DNI, que era millor per caminar per Espanya. Si no vas a hotels, i si no t’agafen en l´acció, no t´agafen mai. Jo pensava que era més perillós estar a França que a l´Espanya.

Per què ?

Nosaltres anàvem i veníem. A França ens veiem amb molta gent. I els que no perillen tenen tendència a parlar. En canvi a Espanya era més perillós, però molts menys contactes, només amb companys implicats en el tema.

Per què espereu tants anys per a denunciar i anunciar que sou els autors ?

Hi ha gent que no volia ni que haguéssim parlat. Cipriano Mera era d´aquesta opinió.

Però vosaltres éreu la prova que Delgado i Granado eren innocents.

Llavors calia dir que érem nosaltres i, com ho provem ? Al Tribunal Suprem ara no creuen en les nostres afirmacions. En aquell temps menys. S´ha fet la demanda de revisió del procés i no s´ha pogut revisar. Els jutges han dictaminat en contra.

Què penses d´aquests jutges ?

Són jutges que no volen fer jurisprudència. Si es revisen els nostres processos, s´hauria fet jurisprudència i d’altres haurien pogut revisar els seus processos. És el que no volen. De cinc jutges, dos van estar d´acord amb nosaltres. Es va demanar també la revisió del judici de Ruano. Vaig estar amb Paul Desnais al consolat d’Espanya a Paris. El cònsol fent de notari, i declarem que no fou Ruano sinó que fórem nosaltres els que vam col•locar l´artefacte al Valle de los Caídos. Doncs tenen molta cara dura, perquè aquests jutges ara diuen que el van condemnar per estar el Moviment Llibertari, 30 anys per estar al Moviment Llibertari. I Ruano no era llibertari.

Això es mereix una revisió. Què penses d´aquest Tribunal ?

Són del sistema. Quan va morir Franco els mateixos jutges van continuar. I com en això de la Justícia, igual que els militars, va de pares a fills. Es reprodueixen i són els mateixos. Ara el president del Tribunal és un del PP. I aquí no passa res.

Després de l´assassinat dels innocents Granado i Delgado, què fas ?

Me´n vaig anar a França al constatar tantes detencions i filtracions. Em vaig retirar de la militància armada, i em vaig dedicar al sindicalisme. Fins l´abril de 1968.

Quin era el vostre objectiu ?

Resistir. Nosaltres ens considerem resistents. El nostre objectiu era eliminar a Franco, denunciar la dictadura franquista. Pensàvem que la mort del dictador era clau per a un canvi a l´Estat Espanyol. Franco reunia al voltant seu a totes les dretes. Sense ell, la situació hagués explotat, pensàvem. Calia matar-lo, però no era fàcil. No teníem ni els mitjans econòmics suficients, ni la informació necessària, ni potser la competència per dur-ho a terme.

Explica’ns la falta de competència.

Els militars quan fan una operació, després de l´operació analitzen com es va desenvolupar i aquí no va haver-hi anàlisi. Això de fer atemptats de distracció a cada intent d´eliminar a Franco, no està bé. Cal variar la manera de procedir. Per un altra cantó, nosaltres anàvem amb els nostres diners. És més difícil, menys segur.

Les coses positives de la vostra lluita i la dels maquis en general.

La lluita contra el tirà que sempre es justifica. El tiranicidi es pot justificar. Matar a un guàrdia civil, no. Però a un tirà, sí que està bé. Es va fer el que es va poder, amb petites competències de cadascú.

I no hi ha alguna associació o col•lectius que us puguin ajudar en les vostres demandes per a la revisió ?

El problema està que el moviment llibertari està dividit. I les coses no es fan degut a això. Va haver sarau després del 1963. Va haver-hi una escissió i es critiquen els uns als altres.

Com veus les divisions del moviment llibertari ?

Hi ha molts personalismes. I també el problema que no volen afrontar la veritat. No hi ha valentia per dir els errors. I llavors s´acusa a la dreta i l´esquerra. Al no assumir els errors es presta a parlar massa i a criticar i es busquen justificacions. I això crea divisions.

Penses escriure les teves memòries ?

No ho sé. I, que he de dir ? Vull evitar criticar a la gent. Busco ésser racional i no pensar en les teories de complots.

I l´autocrítica ?

Els responsables d´errors haurien d´auto-criticar-se.

I a la teva vida, de què te’n penedeixes ? Una autocrítica

Jo era un petit militant, tot i que el que he fet ha causat drames. Sóc del piló. I al ser del piló, no sóc responsable. I feia el que em deien. I clar he buscat salvar-me jo també. Per això al veure que havia molt “xivato” i al veure tantes detencions incomprensibles, em vaig retirar. Em vaig posar a estudiar. Sabia que per guanyar-me bé la vida per a mi i la meva família havia d´estudiar. I ho vaig fer.

I el que més t´alegres de la teva vida ?

Crec que he estat coherent. No m´he canviat de jaqueta. Estic content d´haver dut alhora les tres coses : l´acció militant, els estudis i el treball. La meva joventut no ha estat de balls, perquè estava ocupadíssim.

Llibres que hagin estat referents teus.

Els llibres de Chomsky, l´ajuda mútua de Kropotkin, la conquesta del pa, d´Albert Camus.

Què penses de l´anarquisme ?

El mateix que Chomsky : L´anarquisme és una tendència del pensament i de l´acció dels homes per identificar les estructures d´autoritat i dominació. Cal exigir a les autoritats i poders que justifiquen la seva dominació. I si són incapaços, cal treballar per a sobrepassar-los.

En quines activitats estàs ara ?

Ara estic a una associació que s´ha creat per parlar de la 9, la novena companyia de la segona divisió del general Leclerc, la que va alliberar París. El pròxim any (2014) anirem a fer quelcom important per explicar el rol dels espanyols que van participar a l´alliberament de París. Els han ignorat. L´atzar va voler que aquesta divisió fos composada en la seva majoria per llibertaris.

Quins esteu ?

Som uns 10. Entre ells, Evelyn Mesquida, que ha escrit un llibre sobre aquesta Novena companyia

Un lema de vida

No fer mal a la gent. És un principi moral : no fer mal als demés.

Un personatge

Louise Michel

http://blocs.mesvilaweb.cat/txemabofill/?p=259469

°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°°

En memoria de los compañeros Paul Denais, Antonio Martín y Moisés Martín

La lista, de los compañeros fallecidos con los que compartí las vicisitudes de la lucha contra el franquismo, en los años sesenta, continúa alargándose. El tiempo - lo sabemos - es inexorable. No obstante, no es fácil resignarse a ello, pese a que no nos queda otra alternativa. Salvo la de recordar los tiempos de esa lucha y de valorar lo que fue aquella entrega para todos nosotros. No sólo porque era la expresión de una afinidad ideológica sino también de la voluntad de manifestar nuestra solidaridad con cuantos luchaban contra la dictadura franquista. Particularmente con los que lo hacían en España para que el pueblo español pudiera recuperar la libertad y que por ello eran objeto de una represión brutal desde la victoria franquista en 1939.

Efectivamente, fue esa voluntad de manifestar tal solidaridad la que nos reunió para hacerlo en común tras la decisión del Movimiento Libertario Español de crear, en 1961, el DI para relanzar la lucha antifranquista. De ahí que lo más importante no sea recordar la parte anecdótica de las acciones de esa lucha sino el aspecto profundamente humano del compromiso en ella. De una lucha que no ofrecía otra recompensa que la satisfacción moral de ser consecuente con uno de los valores - la solidaridad- que nos definían como libertarios. Pues sabíamos y sabemos que la insolidaridad es lo que hace posible la existencia del Poder y las tiranías, como lo pudimos comprobar una vez más en aquellos momentos. No sólo por las dificultades que encontramos entonces para llevar adelante la lucha contra el franquismo como por la insolidaridad de gran parte del "antifranquismo" que permitió a Franco continuar matando hasta 1975 y "dejar todo atado y bien atado" para que la "Transición" fuera lo que fue y estemos como hoy estamos.

Es pues de este compromiso, con la lucha de aquellos años, que Paul Denais (1), Antonio Martín (2) y Moisés Martín (3) fueron un ejemplo de entrega, valor y perseverancia ; pues cada uno lo hizo en las condiciones que la evolución de su historia personal lo permitió entonces e inclusive después. De ahí la importancia de recordar su memoria. Tanto por lo que hicieron en aquellos años de lucha activa - en los que no sólo se arriesgaba la libertad sino también la vida - como por lo que hicieron después, mientras las energías vitales se lo permitieron.

Recordar, sobre todo, de Paul Denais, fallecido en los primeros días de julio, y Antonio Martín, fallecido el 17 de agosto, la voluntad de testimoniar la solidaridad en todo momento y circunstancia ; pues fue ésta la que les llevó, cinco décadas después de haber hecho explosionar una bomba en la Basílica del Valle de los Caídos, a ponerse a disposición de Francisco Sánchez Ruano, acusado entonces por la acción hecho por ellos, para pedir la anulación de la sentencia franquista que le condenó a 28 años de cárcel en 1962.

Y de Moisés Martín, además de su permanente predisposición para asegurar el secreto de las acciones que se preparaban en la región de Cahors contra Franco, su también permanente predisposición para mantener la unidad del MLE, como para hacer posible la continuidad orgánica de la FIJL cuando ésta fue puesta fuera de la Ley en Francia en 1963.

Para los tres este testimonio de fraternal reconocimiento de su entrega a nuestro común ideal emancipador.

Octavio Alberola

(1) http://www.alternativelibertaire.org/?Un-medecin-revolutionnaire

(2) http://www.alasbarricadas.org/noticias/node/32245

(3) Nacido en San Sebastián el 28 de marzo de 1927 y fallecido el 10 de junio de 2014 en Cahors. Su padre eran militante de la CNT de Pasajes. Cuando las tropas franquistas ocuparon el país vasco, Moisés pasó con su familia a Cataluña y luego a Francia, en la retirada del 39 . Su padre estuvo en el campo de Argelés. Desde el comienzo del DI, Moisés colaboró activamente desde Cahors : tanto para asegurar depósitos de armas como de lugares para la preparación de acciones. Militó en la CNT y en la FIJL, y en tanto que trabajador en Francia, también participó en las luchas del sindicalismo francés.

http://www.alasbarricadas.org/noticias/node/32261


Accueil | Contact | Plan du site | | Statistiques du site | Visiteurs : 550 / 286315

Suivre la vie du site fr  Suivre la vie du site Actualités   ?

Site réalisé avec SPIP 3.0.17 + AHUNTSIC

Creative Commons License